Vegà? ¿Vegano? Vegan?

Tots els qui hem arribar a aquest punt del nostre desenvolupament personal ens ho hem preguntat. Més enllà de les nostres capacitats, de les que solem estar imprudentment convençuts, el que ens qüestionem són els nostres motius.

I, és clar, hem calculat quantes vides salvarem cada any. Blasmem del maltractament , l’especieísme, l’explotació, l’esclavisme, la crueltat o la matança. Però s’hauria de donar per suposat que, sociopaties a banda, a tots ens commou el patiment aliè de la resta d’animals, de la resta de nosaltres. Sigui en el ghetto de Varsòvia, sigui en un laboratori d’investigació farmacèutica.

Amb això no n’hi ha d’haver prou. Cal el plus, la voluntat de superar la nostra condició de primats territorials i totes les justificacions etològiques que, a modus de coartada pretesament evolutiva, justifiquen els jous que imposem superbament a la resta d’animals. I superar-la per a aspirar, primordialment, a una dimensió ètica que ens permeti mínimament pretendre que la nostra existència individual supera la simple combinació orgànica dels elements materials que ens conformen.

No és, que també, una qüestió de consciencia ecològica, o de postular una conversió comportamental global. I no ho és perquè pot ser els nostres esforços per salvar la terra siguin de baldes. Tal vegada puguin contribuir, sí, a l’adveniment d’una consciència col·lectiva, no ja com a espècie sinó fins i tot com a forma de vida i encara tinguem opcions. O pot ser en realitat estiguem abocats a l’extinció des de les nostres primeres passes a la sabana i hem esmerçat ja el nostre temps. Però per mi és clar que això és absolutament intranscendent fora de la nostra percepció, fora de l’experiència de cada un de nosaltres. Som amb prou feines el que som, un mer estat de la matèria en aquest just parpelleig espai-temporal sense propòsit moral. Menys que la més minúscula insignificança còsmica, davant quina condició la simple idea de transcendencialitat esdevé grotesca.

Per què vegà, doncs? Perquè tampoc som menys del que som. I, per tant, no ens hem de conformar amb menys que el que poder assolir. La dignitat pròpia defensant la aliena, l’esgraó moral que doni, si cas, un polsim de sentit a la vida individual, fins i tot a la llum de la nostra possible futilitat col·lectiva. Vegà per poder dotar-te d’un objectiu just i, en el propòsit de resistència, un camí per abastar-lo. Perquè en aquesta solvència moral radica el capital necessari i suficient per enfrontar-nos al vertigen davant l’abisme existencial, a diferència dels saquejadors, que precisen de faules infantils i ridícules fal·làcies esotèriques per superar la repulsió que els hi causa reconèixer la vacuïtat de la seva vida reflectida a cada bassal de sang que vessen.

Per això soc vegà. Perquè em dota de sentit davant el caos. Et sembla poc?

Todos cuantos hemos llegado a este punto de nuestro desarrollo personal nos lo hemos preguntado. Más allá de nuestras capacidades, de las que solemos estar imprudentemente convencidos, lo que cuestionamos son nuestros motivos.

Y, claro, hemos calculado cuántas vidas salvaremos cada año. Blasmamos del maltrato, el especieismo, la explotación, el esclavismo, la crueldad o la matanza. Pero debería darse por sentado que, sociopatias aparte, a todos nos conmueve el sufrimiento del resto de animales, del resto de nosotros. Sea en el ghetto de Varsovia o sea en un laboratorio de investigación farmacéutica.

Pero eso no puede bastar. Es preciso ese plus, la voluntad de superar nuestra condición de primates territoriales y todas las justificaciones etológicas que, a modo de coartada pretendidamente evolutiva, justifican los yugos que imponemos soberbiamente a los demás animales. Y superarla para aspirar, primordialmente, a una dimensión ética que nos permita mínimamente pretender que nuestra existencia individual supera la simple combinación orgánica de elementos materiales que nos conforma.

No es, que también, una cuestión de conciencia ecológica o de postular una conversión comportamental global. Y no lo es porque tal vez nuestros esfuerzos por salvar la tierra sean baldíos. Quizás puedan contribuir, sí, al advenimiento de una conciencia colectiva, no ya de especie sino incluso de forma de vida y todavía tengamos opciones. O tal vez estemos ya condenados a la extinción desde nuestros primeros pasos en la sabana y hayamos agotado nuestro tiempo. Pero esa reflexión se me antoja absolutamente intrascendente más allá de nuestra percepción, más allá de la experiencia personal de cada uno de nosotros. Somos apenas lo que somos, un mero estado de la materia en este preciso parpadeo espacio temporal, sin propósito moral. Menos que la más minúscula insignificancia cósmica, ante cuya condición la simple idea de trascendentalidad deviene grotesca.

¿Porqué vegano, entonces? Porque tampoco somos menos de lo que somos. Y, por tanto, no tenemos porque cconformarnos con menos de lo que podamos alcanzar. La dignidad propia en la defensa de la ajena, el escalón moral que proporcione, si acaso, un ápice de sentido a la vida individual, incluso a la luz de nuestra posible futilidad colectiva. Vegano para atesorar un objetivo justo y, en el propósito de resistencia, un camino para alcanzarlo. Porque en esa solvencia moral radica el capital necesario y suficiente para enfrentarnos al vértigo ante ese abismo existencial, a diferencia de los saqueadores, que precisan de fábulas infantiles y ridículas falacias esotéricas para superar la repulsión que les causa reconocer la vacuidad de su vida reflejada en cada charco de sangre que vierten.

Por eso soy vegano. Porque me dota de sentido ante el caos. ¿Te parece poco?

All who have reached this stage of personal development have wondered. Beyond our capabilities, of which we are often unwisely convinced, what we question is our reasons.

And, of course, we have calculated how many lives we will save each year. We denigrate of abuse, speciesism, exploitation, slavery, cruelty or killing. But it should be assumed that, sociopaties apart, we are all moved by the suffering of the rest of animals, of the rest of us. Whether in the Warsaw ghetto or in a pharmaceutical research laboratory.

But that is not enough. It should be that plus, the will to overcome our condition of territorial primates and all ethological justifications that, as a way of alibi allegedly as an evolutionary excuse, justify the yokes that superbly we impose to other animals. And overcome it to aspire, primarily, to an ethical dimension that allows us to pretend that our individual existence exceeds the simple organic combination of material elements that shapes us.

Is not just a question of environmental awareness or to postulate a global behavioral conversion. And it is not because maybe our efforts to save the earth are vacant. Maybe they can help, yes, to the advent of a collective consciousness, not just as species but as a way of life and we still have options. Or maybe we're already doomed to extinction from our first steps in the savannah and we have exhausted our time. But this thinking seems to me totally irrelevant beyond our perception, beyond the personal experience of each one of us. We're just who we are, a mere state of matter in this particular space-time blink without moral purpose. Less than the tiniest cosmic insignificance, in whose condition the simple idea of transcendence becomes grotesque.

Why vegan then? Because we are not less than what we are. And, therefore, we do not have to accept less than what we can achieve. One's dignity in the defense of other’s dignity , the moral step to provide, if anything, an iota of sense to the individual life, even in light of our possible collective futility. Vegan to treasure a fair target and, with the purpose of resistance, a path to achieve it. Because in that lies the moral solvency the necessary and sufficient capital to face the vertigo towards that existential abyss, unlike the looters, who require children fables and ridiculous esoteric fallacies to overcome the repulsion that causes them to recognize the emptiness of their lives reflected in each pool of blood that they have shed.

That's why I'm vegan. Because it gives me meaning before the chaos. Isn’t that enough?