Les persones, a diferència de les bèsties, tenim dignitat.
Dignitat: respecte que mereix algú. Diccionari d’Estudis Catalans. (Diec)
Cada any els humans assassinem milers de milions d'altres animals. Als escorxadors, als laboratoris, caçats, pescats, cultivats en granges pelleteres i piscifactories com si fossin llegums, a les gàbies de les protectores, als camions de transport, als magatzems de tràfic animal, als camps de concentració i extermini que hem donat en anomenat zoològics, o circs. Plors, humiliacions, gemecs, patiment, sang, malaltia, terror, impotència, angoixa i assassinat a cada plat, a cada taula, a cada casa, a cada menjador escolar, a cada fotograma televisiu, a cada referència cultural, a cada record personal. Sang i més sang que ens vessa, desesperada, cada cop que obrim la boca.
Files de vedells amb les banyes arrencades en viu esperant el torn de ser escorxats et miren perplexes, preguntant d’on pots treure tanta crueltat. Micos que s’abracen terroritzats buscant protecció davant la taula on el seu company de gàbia, amb els budells al descobert, crida de dolor i d’incomprensió i et mira. Conills que et miren suplicants quan es giren per no veure com els seus són penjats al ganxo mentre es dessagnen. L’angoixa en la mirada de la tonyina que s’afoga a la coberta, mentre l’ham li esquinça les entranyes. Milers de milions de mirades acusadores de les que mai més et podràs sostraure quan les vegis.
Malgrat el que pretenem ser, hi ha infinitament més dignitat en la mirada serena d'aquest petit anyell, quines despulles ara paladeges, que en la del seu botxí.
Las personas, a diferencia de las bestias, tenemos dignidad.
Hileras de becerros con los cuernos arrancados sin anestesia esperando el turno de ser despedazados te miran perplejos, preguntándote cómo puedes ser capaz de tanta crueldad. Monos que se abrazan aterrorizados buscando protección ante la mesa donde su compañero de jaula, con las vísceras al descubierto, grita de dolor e incomprensión y te mira. Conejos que te miran suplicantes cuando se vuelven hacía ti para no ver como los suyos son colgados del gancho para que se desangren. La angustia en la mirada del atún que se ahoga en la cubierta mientras el anzuelo le desgarra las entrañas. Miles de millones de miradas acusadoras de las que nunca podrás sustraerte cuando las veas.
A pesar de lo que pretendemos ser, hay infinitamente más dignidad en la mirada serena de esa cría de cordero, cuyos despojos ahora paladeas, que en la de su verdugo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada