dimecres, 26 de maig del 2010

Síria


Convivim des de fa poc més d'un mes amb dos gats, en Mac i la Siria, en un harmònic intercanvi de companyia, interessos, migdiades compartides i comprensió mútua.
Convivimos desde hace poco más de un mes con dos gatos, Siria y Mac, en un armónico intercambio de compañia, intereses, siestas compartidas y comprensión mútua.

Quan està asseguda, el pelatge de la meva gata són les sorres del desert en tota la seva gamma de colors. Quieta, geològica, amb l’aire amb prou feines movent les dunes del seu llom, sembla haver plegat l’espai en aquest precís cicle només ondulant la seva esquena, en una pausa específica, sinuosa, establerta en òrbites el·líptiques, que t’atrapa. Així és com crea el seu propi territori, en aquest límit quasi imperceptible, oníric en essència, dins de quines fronteres pot habitar, lliure, sense haver de traspassar ni tant sòls aquesta cambra.

Allà és on ens trobem quan em deixa compartir la somnolència, la carícia d’aquell raig de sol entrant per la finestra. Harmonia sense artificis. I, a vegades, més: Silencis. Esperances, pot ser? Somnis? Dubtes?

Després, a la Síria només li cal un gest sobtat, gratuït i indolent, per interrompre les seves reflexions, la seva calma, la seva pau i retornar el temps al món. Combinant amb insolent naturalitat el misteri i la quotidianitat alhora, torna del seu viatge interior per mirar-me un moment, educada i generosa. I jo li retorno, amb el convenciment dels agraïts, volent imaginar que la meva companyia l’ha humanitzat prou com per interessar-se breument en saber si estic bé, abans de donar-me l’esquena per continuar estirant despreocupadament la seva mandra.

A la seva majestat em té inútilment fidel, car no li cal, al contrari que als humans, súbdit ni territori per exercir-la. Mestressa de l’espai i l’impossible, es mou entre la llum i l’ombra amb innata supèrbia, revelant als objectes fins llavors inanimats la seva veritable condició de trapezis elegants i passarel·les aèries.

Sé pels llibres que hi veu i hi sent on jo no podré mai fer-ho i ella, que n'és conscient, adopta el gest dels éssers eteris i elementals, escoltant sense esforç el so del cosmos movent-se. No ha deixat mai de ser aquella deessa arcana, l’esfinx adorada a antics oasis.

Pot reclamar, altiva, el seu lloc a l’univers, però s’estima més regalar-me el seu excés de felicitat ronronejant sobre el meu ventre, sense deixar de banda el seu autèntic destí: La meva gata complerta definitivament el món.


Cuando está sentada, el pelaje de mi gata son las arenas del desierto en toda su gama de colores. Quieta, geológica, con el aire apenas moviendo las dunas en su lomo, parece haber plegado el espacio en este preciso ciclo tan sólo ondulando su espalda, en una pausa específica, sinuosa, establecida en orbitas hipnóticas, que te atrapa. Así es como crea su propio territorio, en ese límite casi imperceptible, onírico en esencia, dentro de cuyas fronteras puede habitar libre sin tener que traspasar siquiera esta habitación.

Ahí es donde nos encontramos cuando deja que compartamos la somnolencia, la caricia de ese rayo de sol entrando por la ventana. Armonía sin artificios. Y, a veces, más: Silencios. ¿Esperanzas quizá, sueños, dudas?

Después, Siria sólo necesita un gesto súbito, gratuito e indolente, para interrumpir sus reflexiones, su calma, su paz, y retornar el tiempo al mundo. Combinando con insolente naturalidad el misterio y la cotidianeidad vuelve de su viaje interior para mirarme un momento, generosa y educada. Y yo le devuelvo la mirada con el convencimiento de los agradecidos, queriendo imaginar que mi compañía la ha humanizado lo bastante como para interesarse brevemente en saber si sigo bien antes de darme la espalda para continuar estirando despreocupadamente su pereza.

A su majestad me tiene inútilmente fiel, ya que no precisa, al revés de los humanos, súbdito ni país para ejercerla. Dueña del espacio y el imposible, se mueve entre la luz y la sombra con innata soberbia, revelando a los objetos hasta entonces inanimados su auténtica condición de trapecios elegantes y pasarelas aéreas.

Sé por los libros que ve y oye donde yo no puedo llegar y ella, que lo sabe, adopta el gesto de los seres etéreos y elementales, escuchando sin esfuerzo el sonido del mundo moviéndose. Nunca ha dejado de ser aquella diosa arcana, la esfinge adorada en antiguos páramos.

Puede reclamar, altiva, su lugar en el universo, pero prefiere regalarme su exceso de felicidad ronroneando sobre mi vientre, sin dejar de lado su auténtico destino: Mi gata completa definitivamente el mundo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada